La reestructuració de la mobilitat en l’àrea metropolitana de Barcelona arran dels jocs olímpics de 1992 va impulsar el desdoblament de l’autopista C-32 des de Mongat fins a Barcelona per a connectar-la a través d’un nou ramal amb el nus viari de la Trinitat i des d’allí amb les rondes. Aquest nou tram, denominat B-20, travessava fins a arribar a Barcelona els municipis de Mongat, Tiana, Badalona i Santa Coloma de Gramanet. La particular topografia de la comarca del Maresme i una certa conscienciació mediambiental va aconsellar, amb bon criteri, soterrar alguns trams de l’autopista. No obstant això la urgència en la seva construcció va induir a executar l’obra a cel obert, en comptes d’amb tuneladora, construint-se un calaix que posteriorment havia de cobrir-se amb terra. D’altra banda, l’escassa economia amb la qual es va afrontar el treball va reduir la profunditat a la qual havia de soterrar-se, per la qual cosa el calaix va aflorar en superfície en alguns trams i, per si no fos prou, es va reduir el valor de les càrregues que havia de suportar, per la qual cosa havia de disminuir-se el volum de terres que podia col·locar-se damunt amb l’objectiu de reforestar la zona.

El projecte que realitzem tenia com a objecte resoldre l’impacte de la infraestructura viària, retornar la continuïtat al territori i construir un parc no sols sobre el túnel de 850 m de longitud, sinó sobre la totalitat de l’àrea expropiada per a la seva construcció, d’uns 60.000 m². Lluny d’emmascarar la traça de l’autopista, el nostre treball va buscar dignificar la seva petjada en el territori, proposant un passeig al llarg de l’estructura que acompanyés l’operació de revegetació de l’entorn. Aquest passeig s’organitza en dos nivells: un pavimentat, pensat com a recorregut per a vianants i ciclistes, i un altre de gespa, com un gran prat longitudinal, pensat per al joc i el pícnic. El recorregut per a vianants es materialitza amb una franja d’asfalt de 5,60 m d’ample, pintada en escaquer groc i blau i una franja de formigó imprès de 4 m d’ample, que es desdoblega per a resoldre el desnivell entre totes dues franges, una horitzontal i un talús variable per a evitar la transmissió de càrregues puntuals sobre el calaix. El prat es formalitza com una cinta de gespa de 21,60 m d’ample, que s’ondula adaptant-se a la topografia original. Sobre la cinta de gespa se situen algunes masses d’arbres de flor. Entre la traça i els límits de l’expropiació es proposa una replantació de bosc amb espècies autòctones.