El projecte tracta d’optimitzar les millors solucions tècniques per a la clausura i segellament d’aquest dipòsit, resolent els complexos problemes tècnics que aquest tipus d’actuacions requereixen i adequant les solucions als pendents d’aquest lloc.

La intervenció tracta de potenciar el caràcter d’espai lliure que aquest lloc pot recuperar a través de la seva restauració. La proximitat de diverses ciutats metropolitanes i la seva facilitat d’accés i aparcament, ho converteixen en la porta del parc natural del Garraf a través del nou camí.

La restauració proposada tracta d’aconseguir la integració del dipòsit en l’àmbit del parc natural del Garraf, utilitzant els recursos dels mosaics agroforestals pròxims i potenciant el desenvolupament dels nous ecosistemes establerts. Les noves terrasses creades responen tant a les necessitats tècniques de la clausura i segellament, com a la voluntat d’establir un nou camí i de crear un nou paisatge que s’integra en el seu entorn.

L’equip tècnic pluridisciplinari que ha dut a terme aquesta restauració ha conjugat en una sola actuació coneixements que procedeixen de disciplines diverses –l’enginyeria mediambiental, la geologia, l’arquitectura del paisatge i l’agronomia- per a crear aquest nou lloc.

El dipòsit de la Vall d’en Joan s’emplaça al Parc Natural del Garraf dins dels termes municipals de Begues i Gavà a la comarca del Baix Llobregat.

L’inici de l’explotació del dipòsit data de l’any 1974 amb l’abocament des de llavors de la major part dels residus urbans de Barcelona i els municipis de la seva àrea metropolitana. En l’actualitat ocupa una extensió de 60 hectàrees de les quals ja s’han restaurat 20 hectàrees a partir del projecte de clausura i restauració que aquí es presenta.

La situació del dipòsit abans de la restauració es corresponia a una gran esplanada de fortes pendents on s’havia col·locat una capa de 20 centímetres de terra que recobria els residus, però que no implicava el seu segellament definitiu. Aquesta immensa esplanada resseguia tota la vall que s’ha utilitzat com a dipòsit, i que en les seves parts superiors encara està en explotació. La imatge de la vall ocupada pel dipòsit contrastava amb la riquesa orogràfica i vegetal dels paisatges del parc natural que l’envoltaven.

El projecte de clausura i restauració s’ha desenvolupat a partir d’una idea de paisatge: crear un paisatge de terrasses agrícoles que unifiqui tot el conjunt. La referència al món agrícola ens oferia tres avantatges importants:

— En altres llocs del massís del Garraf existeixen valls conreades, per la qual cosa transformar el dipòsit en un paisatge agrícola comportava integrar-lo amb els mateixos instruments que l’home ja ha utilitzat.

— Les tècniques agrícoles de modificació topogràfica, control de les aigües i desenvolupament dels cultius presentaven moltes similituds amb les necessitats tècniques que s’havien de resoldre en la clàusula i restauració d’aquest dipòsit.

— La fascinació personal per les imatges que l’agricultura ha creat sobre els nostres territoris ens porta a pensar en moltes ocasions que la seva utilització és la solució més gran per a l’ordenació de llocs nous.

El procés d’implantació de la vegetació es realitza a partir d’espècies autòctones molt resistents, de poques necessitats hídriques i adaptades al mitjà. La plantació s’organitza en estructures vegetals vinculades a la forma topogràfica de les terrasses –camps, talussos, drenatges i camins- utilitzant cultius de lleguminoses autòctones, diverses espècies arbòries i arbustives i espècies pròpies de la màquia mediterrània.

Els diversos sistemes de drenatge establerts en les successives terrasses agrícoles permeten conduir les aigües de pluja cap als dipòsits de reserva que ens permetran efectuar regs en les èpoques estivals. L’ordre geomètric establert permet compatibilitzar la imatge agrícola buscada amb la implantació de sistemes tècnics, com el vinculat a l’extracció del biogàs generat en les capes d’abocament.

Si en el llenguatge emprat en el projecte de clausura es requerien dics i plataformes, en el llenguatge del projecte de restauració paisatgística es parla de terrasses agrícoles amb bancals arbrats i camps conreats. Un primer pas cap a la seva total integració en el paisatge de l’entorn.

La formalització de les diverses terrasses ha permès establir un camí que recorrerà tot l’espai restaurat creuant els diferents camps i pujant a través dels diversos bancals. Aquest camí permet visitar el lloc connectant en la seva part superior amb un itinerari paisatgístic del Parc Natural del Garraf. Al mateix temps permet el pas dels vehicles de manteniment necessaris.

Però la voluntat d’aquesta restauració no consisteix exclusivament en la seva reintegració al paisatge, sinó que s’ha volgut utilitzar aquesta operació com a mostra de les noves actituds que la societat ha d’emprendre amb relació als temes mediambientals. Per a això s’ha potenciat la creació d’un accés públic a la zona restaurada on s’ha situat un centre divulgatiu dels treballs realitzats i en curs de realització. El camí d’accés es converteix en la porta d’aquest nou paisatge, des del qual es pot accedir als miradors creats per a observar la restauració o al mateix camí que recorren les diferents terrasses. En un punt del camí ens trobem una antiga masia restaurada i convertida en el centre d’informació de l’operació. Al llarg del camí uns estranys artefactes ens acompanyen cap a aquest nou lloc, recordant-nos que hi van abocar molts residus, però que posteriorment vam ser capaços de retornar-li la vida.