El projecte intentava consolidar el final del camí per a evitar la seva possible prolongació cap als cims pròxims, limitar l’aparcament, evitar la invasió de vehicles pels prats veïns, resoldre les disfuncions que apareixen entre els usos ramaders i l’afluència de visitants que arriben a la recerca del contacte amb la natura, i situar adequadament uns serveis públics que originalment es dispersaven per l’entorn sense criteri ni limitació. Des de l’inici vam tenir la voluntat d’arrelar-nos amb les qualitats del lloc utilitzant per al projecte aquells materials que tradicionalment s’usaven per a la delimitació de finques (com els perpanys de granit) o per a la consolidació de prats (com els murs de pedra seca).

Centrem l’actuació en la construcció d’un únic mur de pedra que zigzagueja adaptant-se a la topografia i que, aprofitant la disposició de les roques existents, limita la zona d’aparcament de vehicles, indica el final del camí, serveix de suport de fonts, focs i escombraries i acaba convertint-se en el petit edifici de serveis públics. A la manera d’un jardí de pedra japonès o d’algunes de les intervencions de “land-art” de Richard Long o Robert Smithson, el conjunt es tanca en un cercle de perpanys que delimiten l’actuació mitjançant un filat, impedint l’entrada del bestiar a l’interior de l’àrea de descans.