El lloc que es va triar per a la construcció de la nova seu es trobava al final de l’Avinguda Diagonal, a l’entrada de Barcelona des de les autopistes B-23 i AP-7 cantonada amb l’Avinguda Albert Bastardas. El solar presentava un enfront de la Diagonal d’uns 60 metres que després es reduïa fins a 37 metres i un front d’Albert Bastardas de 80 metres que després es va ampliar en una segona fase fins a 200 metres. La pronunciada pendent d’Albert Bastardas provocava un desnivell entre tots dos extrems del solar de quatre plantes.

El projecte, que es va realitzar en dues fases, comprenia bàsicament les dependències de les oficines centrals del club més els seus serveis annexos (aules de formació continuada, menjadors etc.) una important superfície d’aparcaments interns i una gasolinera. L’edifici es va organitzar amb una entrada principal des de la Diagonal i una secundària des de Bastardas en una primera fase i amb una altra entrada en l’extrem oposat a la segona fase.

Al front de Diagonal es va situar la gasolinera, pensada bàsicament per a proveir als vehicles que entraven a la ciutat. El principal repte de l’edifici va ser resoldre la implantació del seu important metratge en un solar molt desnivellat, amb una difícil relació amb la rasant més important i amb una gran necessitat lumínica donat el tipus de programa. Per a això organitzem l’espai disponible en prismes longitudinals d’amplades diferents que alternaven la seva densitat edificada i que recorrien al solar en paral·lel a Bastardes. Aquests prismes es van tematitzar, atorgant una funció específica a cadascu segons el programa, densitat i fins i tot material. Els dos confrontants amb el carrer i amb el veí i el central es van tractar com a patis que permetien ventilar i il·luminar els prismes edificats. Els restants es van organitzar per a albergar les zones de treball, els accessos verticals i les instal·lacions. Aquesta organització modular va permetre resoldre amb facilitat l’estructura, solucionar la mobilitat interna i aclarir el funcionament de les instal·lacions.

La connexió entre els diversos prismes es va realitzar mitjançant un sistema de ponts que regularment creuaven els patis i relacionaven els diferents programes. Les instal·lacions així mateix creuaven els patis per a donar subministrament energètic a cadascun dels àmbits. La materialitat de cadascun dels prismes es va relacionar amb el seu programa. Les zones de treball es van tancar amb un mur cortina que externament es presentava com un perfecte volum vitri. El mòdul de vidre abastava de sòl a sostre de la planta i la seva estructura portant quedava oculta a l’interior de l’edifici. Les zones d’accés es van tancar amb planxa metàl·lica modulada en horitzontal i amb obertures mínimes. Els patis alternaven la textura del programa que tancaven amb el formigó blanc que servia de mur de contenció dels marges.

D’aquesta manera la imatge final de l’edifici sense deixar d’atendre la tectònica de la seva implantació que es feia patent en les làmines de formigó blanc que ho circumdaven, se centrava en el metall i el vidre tractats de la manera com s’utilitzen en els vehicles, sense recórrer a anècdotes formals, però atenta sempre a la precisió i el rigor dels acabats automobilístics. La gasolinera, incorporada a la imatge general de l’edifici gràcies a la làmina de formigó plegada, i els prismes de vidre i acer defineixen l’entrada principal.

L’ampliació en segona fase de l’edifici es va realitzar, segons el que es preveu, en el solar en prolongació d’Albert Bastardas. El prisma vitri que albergava les zones de treball i el metàl·lic que contenia els accessos i serveis es van extrusionar deixant una àmplia franja enjardinada en el front del carrer. Un nou accés a l’extrem del prisma va tancar l’operació. Com si d’un gratacel ajagut es tractés, la seu del RACC treu el cap i saluda, serenament a l’entrada de la ciutat.