menútancar
Exposició a la Biennal de Venècia 2016, 15ª Exposició Internacional d'Arquitectura

L'agricultura com a sistema per recuperar la vida.

Exposició Farming the Life
Exposició Farming the Life

Exposició Farming the Life

Vam tenir una presència doble a la XV Biennal d'Arquitectura de Venècia. El projecte per a la restauració mediambiental de l'abocador de la Vall d’en Joan es va presentar al pavelló internacional de la mostra i el projecte per a la recuperació mediambiental del riu Llobregat, al pavelló de Catalunya. Un vídeo del projecte del Llobregat marcava l'inici de l'exposició “Aftermath. Architecture beyond architects”, comissariada per Jaume Prat, Jelena Prokopljevic i Isaki Lacuesta, que es va presentar al pavelló català i, posteriorment, a inicis del 2017, a l'Arts Santa Mònica de Barcelona. Presentem el projecte de l'abocador sota el lema “Farming the life”, en resposta a la invitació del comissari de la biennal, Eduardo Aravena, i al tema d'aquesta: “Reporting from the front”.

Autors

Batlleiroig Arquitectura. Enric Batlle Durany, Joan Roig i Duran – Arquitecte

Estat del projecte

Finalitzat

Data inici

2016
Eugeni Bach

Farming the Life

L’abocador de la Vall d’en Joan està situat enmig del massís de Garraf, en una estreta vall amb forts pendents longitudinals i flanquejat per penya-segats gairebé verticals. Cobreix una superfície total d’unes 300 ha amb una longitud de 3 km i una amplada d’uns 500 m. El Garraf és un altiplà calcàri, la descomposició genera el que s’anomena una topografia o relleu càrstic, que afavoreix la filtració de l’aigua. Per això, i per tal d’evitar la contaminació dels rierols subterranis amb lixiviats de matèria orgànica en descomposició, es va impermeabilitzar la conca de drenatge amb argila. A més, es van instal·lar sistemes de drenatge juntament amb sistemes de captació d’aigua de pluja i lixiviats, per a això es va construir una planta de tractament d’aigües residuals. Durant els gairebé 30 anys d’operacions de l’abocador fins al seu tancament al final del 2006, la vall es va omplir de deixalles de més de 70 m d’alçada i ha resistit continus esllavissades de terra, contaminació de les aigües subterrànies i el deteriorament anticipat dels sistemes de drenatge i rases.

El projecte de restauració de l’abocador es va plantejar tres objectius: primer, solucionar els problemes derivats del seu ús com abocador; segon, tornar la vall al seu estat natural per reintegrar-la al Parc Natural de Garraf i el seu entorn; i, finalment, convertir-lo en un gran parc metropolità d’ús públic, que pugui apropar a les diferents poblacions que envolten el Parc Natural del Garraf i connectar-les amb el massís.

El segellat de l’abocador es va realitzar col·locant una sèrie de capes sobre els residus per evitar la fuga de gas a l’atmosfera d’una banda i l’aigua de pluja que s’infiltra a l’abocador, i que en conseqüència, contamina les aigües subterrànies per un altre. Una xarxa de pous va facilitar l’extracció de biogàs, reduint així les emissions a l’atmosfera. Al seu torn, gràcies a el transvasament de gas a una planta de conversió, es van produir més de 80 GWh d’energia a l’any, el que equival a l’energia consumida per un poble de 12.000 habitants en un any. Pel que fa a la xarxa de drenatge, es va millorar i es van construir conques de retenció per l’escorrentia d’aigües pluvials, el que va reduir la infiltració al subsòl i al reservori d’aigua perquè posteriorment es pogués utilitzar per al reg de noves plantes. Després del segellat, ens quedava per determinar dos aspectes fonamentals. Primer, necessitàvem establir una topografia que assegurés l’estabilitat de les deixalles i les capes de cobertura, en particular contra danys per possibles esllavissades de terra. A més, el terreny hauria de proporcionar accessibilitat per als vehicles de manteniment i les persones. En segon lloc, era necessari establir un sistema per revegetar el lloc. Per a això, un dels principals desitjos subjacents a la comissió era “restaurar el paisatge que havia estat degradat, retornant-se el més possible al seu estat anterior”.

El Garraf, com hem dit anteriorment, és un altiplà on la morfologia natural s’ha vist alterada per l’obertura de pedreres i pel desenvolupament agrícola en algunes de les zones. Aquestes àrees s’han cultivat modificant la topografia mitjançant tècniques agrícoles d’adaptació als vessants; per exemple, mitjançant la construcció de terrasses, la introducció de sòl de millor qualitat per al cultiu i l’ús de les vessants per crear franges d’arbustos i així millorar la presència de vida silvestre. La qualitat ambiental i la productivitat aporten factors addicionals de biodiversitat que en última instància afavoreixen l’àrea a l’complementar-la i millorar-la.

Hi ha una similitud òbvia entre les solucions agrícoles i les necessitats tècniques que vam haver de resoldre per restaurar l’abocador. Però no es tracta simplement que hi hagi aquesta similitud. Estàvem convençuts que emprar sistemes agrícoles és la forma més efectiva i lògica d’intervenir en paisatges degradats, específicament per la seva capacitat per proporcionar regles per gestionar, desenvolupar i mantenir suficientment la restauració. Tant si es tracta del cas particular de l’Abocador de Garraf com d’una zona degradada més en general, la conversió en paisatge agrícola es fonamenta en tres consideracions específiques: topografia, hidràulica i vegetació.

 

Eugeni Bach

Farming the Life

Amb la topografia que tracem, la secció longitudinal es va resoldre mitjançant un sistema de terrasses en forma de terrasses agrícoles que comprenen pendents i camps. Aquest sistema va permetre triar el tipus de sòl a abocar en el segell de l’abocador i fins i tot substituir-lo per material no orgànic però biodegradable per acomodar el pressupost de el projecte. Quant als sòls, es va utilitzar la més alta qualitat per als talussos, recolzant-los amb malla de fibra vegetal, mentre que la més pobra es va utilitzar en els camps.

L’accés a les diferents terrasses es va concebre com un camí de manteniment, que al seu torn es va utilitzar per a la construcció. Aquesta decisió topogràfica ja tenia incorporat un disseny hidràulic. Això es deu al fet que, en el desenvolupament de terrenys agrícoles en pendent, els talussos i camps es complementen amb sèquies per a la captació d’aigua superficial, ja sigui de reg o de pluja. Pel que fa a l’aigua superficial externa a l’abocador i ja canalitzada perimetralment, es van construir diversos reservoris per emmagatzemar-la i utilitzar-la per al reg de la flora. El sistema de reg es va poder mantenir gràcies a l’energia que vam extreure del biogàs.

El procés de plantació de la vegetació va considerar dos aspectes: els talussos i els camps. Com ja es va esmentar, els talussos es van contemplar com límits agrícoles en els que s’anaven a plantar espècies tant d’arbres com d’arbustos, emprant sempre espècies autòctones pels seus baixos requeriments hídrics i per estar ja molt adaptades a l’mig. Per a aquests límits es va assignar sòl de la més alta qualitat, i la plantació de la vegetació es va acompanyar de reg per facilitar la seva adaptació. Pel que fa als camps, la gran superfície que van cobrir impossibilitar l’ús de sòl d’alta qualitat. L’únic sòl disponible a un preu assequible s’havia produït a partir de la demolició i no tenia la quantitat suficient de nitrogen per sustentar qualsevol tipus de cultiu. El disseny de la vegetació en els camps cultivats va utilitzar els mosaics agroforestals circumdants com a recurs, la qual cosa va realçar els ecosistemes primaris que són nadius d’aquestes estructures agrícoles. El mosaic va propiciar un procés de selecció de prova i error que va permetre que el cultiu evolucionés i integrar de forma natural en el paisatge circumdant.

La nostra idea sempre ha estat convertir l’abocador restaurat en un gran parc metropolità. Per aquest motiu, la via principal d’accés a les terrasses es va connectar amb el sender de gran recorregut GR92, que es troba en el tram superior de l’abocador. Per facilitar l’accés des de poblacions properes, l’entrada a l’abocador es va adaptar a una zona d’aparcament, que està vorejada per murs de residus, terra i vegetació per recordar els orígens de el lloc, com es va utilitzar durant dècades i com va ser finalment restaurat per a ús públic.

Jordi Surroca