menútancar
Oficines Torre Millenium a Sabadell

Edifici d’oficines a l'Eix Macià.

Oficines Torre Millenium a Sabadell
Oficines Torre Millenium a Sabadell

Oficines Torre Millenium a Sabadell

Un edifici d'altura amb ús comercial i d'oficines que s'ha convertit en un esdeveniment urbà recognoscible alhora que genera noves activitats en el Eix Macià i un mirador privilegiat sobre la ciutat de Sabadell. La façana de mur cortina, està treballada a partir d'un mòdul homogeni que s'estén per les quatre cares sense discontinuïtat gràcies a les curvatures a les cantonades.

Autors

Batlleiroig Arquitectura. Enric Batlle Durany, Joan Roig i Duran, Ricardo Sanahuja, Juan Manuel Sanahuja – Arquitecte

Equip

Cristina Maragall, Xavier Gómez, Pere Iturbide, Laura Quintana Fernàndez – Arquitecte

Col·laboradors

STATIC Ingeniería – Enginyeria d'estructures

Promotor

Sacresa

Constructora

Forcimsa

Estat del projecte

Construït

Data inici

1997

Data final

2002

Superfície total

20.000 m2
© Lluís Casals

El planejament urbanístic a partir del qual es va projectar l’Eix Macià, el gran eix viari, comercial i residencial creat a finals dels vuitanta per a promoure el desenvolupament urbà i econòmic de Sabadell, es va basar no sols en els habituals paràmetres reguladors —traçats, superfícies, ocupacions, altures etcètera— sinó també i de manera molt significativa en l’establiment d’unes volumetries específiques que pretenien controlar la forma urbana resultant i amb això el caràcter que aquest fragment de ciutat anava adquirint. En aquest sentit, l’establiment de volumetries diverses —blocs baixos allargats, blocs cúbics, blocs apantallats o torres— pretenia “dibuixar” sobre el perfil de la ciutat el mateix que sobre la seva estructura, el seu creixement o la seva economia s’estava plantejant: un nou model urbà. En aquest nou perfil, la forma “torre” va haver de dimensionar-se amb gran precisió per a adaptar-se a la lògica mesura d’una ciutat com Sabadell, la construcció de major altura havia estat fins llavors el campanar de la seva església principal. Així, per a adquirir la proporció adequada, la “torre” va haver de reduir al màxim la grandària de la seva planta fins a adquirir la esbeltesa desitjada, deformant fins i tot la planta inicial quadrada fins a aconseguir una forma rectangular per a presentar una menor dimensió cap a l’avinguda principal.

© Lluís Casals

El projecte de l’edifici Millenium va néixer amb algunes de les decisions prèviament preses per qui havia desenvolupat la seva implantació urbana —l’alineació respecte al carrer, la grandària de la planta, la longitud de les seves cares o l’altura des del sòl—, decisions que en la major part dels edificis recauen en qui els projecta i permeten a partir d’elles elaborar un discurs únic que aglutina lloc, forma i programa de manera solvent. Això, va donar pas, després de les primeres sessions de treball, a la sorpresa de comprovar com els edificis són capaços per si mateixos d’estructurar un discurs propi més enllà de la seva forma i la seva aparença, i que resoltes les primeres preguntes, aquelles que fan referència pel cap alt circumstancial, també pel cap alt banal —com és?, quina forma té?— quedaven per resoldre les realment fonamentals: què és?, com funciona?

Doncs bé, què és i com funciona un edifici en altura? Sens dubte preguntar-nos sobre el funcionament d’un edifici de vint-i-tantes plantes és preguntar-nos sobre el transport en vertical: de persones, evidentment, però també d’energia, és a dir aigua, electricitat, aire i tot el que es necessita per a posar en funcionament el seu programa. Un edifici en altura és una estructura energètica vinculada a un sistema vertical d’emmagatzematge i transport, i aquesta que podria ser una definició utilitària es va convertir en el full de ruta per al desenvolupament del projecte. Per començar, on crear i on emmagatzemar l’energia? Habitualment els edificis en altura habiliten els seus terrats per a situar les maquinàries de creació de fred, els dipòsits de combustible i els convertidors i distribuïdors d’electricitat per la necessitat de ventilació que aquest tipus d’instal·lacions necessita, encara que a vegades, en el pitjor dels casos, es divideixen entre el terrat i els primers soterranis. Obviant aquesta última possibilitat, la discussió es va centrar en la contradicció que comportaria utilitzar el que sens dubte acaba sent el lloc més privilegiat, en tant que el més alt, per a un ús funcional molt important, però d’accés clarament restringit. D’altra banda, els esquemes de traçat vertical de les instal·lacions assenyalaven una certa duplicitat en el dimensionament tant longitudinal com en diàmetre dels elements de transport. En aquest punt de la discussió sobre la ubicació de la producció i emmagatzematge d’energia en l’edifici, una lectura atenta a la normativa de protecció contra el foc en aquesta mena de construccions va venir a afegir una dada clarificadora fonamental per a la decisió final. L’edifici, per la seva altura, havia de tenir una àrea central que servís de tallafocs entre les plantes superiors i les inferiors, una planta airejada i aïllada de les confrontants mitjançant una protecció resistent al foc.

Reflexionem, doncs, sobre una solució que situés les instal·lacions en un nivell intermedi de l’edifici per a descobrir que d’aquesta manera es simplificaven diàmetres i cabals, així com recorreguts i longituds de traçats al mateix temps que s’aconseguia aïllar-lo correctament en cas d’incendi. L’edifici va anar adquirint una tipologia pròpia. La ventilació d’aquesta planta obligava a pensar en una pell de façana que permetés “transpirar” l’interior. I una vegada ideat com transpirar la sala d’instal·lacions podíem permetre’ns airejar cap a l’exterior totes les plantes, per la qual cosa les conduccions de ventilació interiors disminuïen fins a gairebé desaparèixer. L’edifici deixava de ser una “xemeneia” —un element vertical la ventilació del qual puja pel seu interior i surt a l’exterior per un únic forat situat en el seu extrem superior— per a convertir-se en un “braç”, un element longitudinal la ventilació del qual té lloc per la totalitat de la seva superfície a través de porus minúsculs però nombrosos.

Apareixia la discussió sobre aquesta pell que devia transpirar, el seu caràcter permeable, la seva tensió, la seva fragilitat, però també la seva duresa. Sens dubte, o almenys així ens va semblar, la clau estava en la seva independència respecte a l’estructura portant. En efecte, una relació de total vinculació amb l’estructura difícilment aportaria a l’envolupant aquesta fragilitat que permetria entendre el fàcilment permeable que havia de ser. Fins i tot una relació ambigua, de relativa proximitat, faria difícil aquesta lectura. Decidim separar al màxim el tancament de l’estructura deixant un voladiu de 3,60 metres en tot el perímetre respecte a la primera línia de pilars.

© Lluís Casals

Les opcions seguides i les decisions preses fins a aquest moment sobre la ubicació de la producció, l’emmagatzematge i la distribució de l’energia de l’edifici i la manera en què això influïa en el seu envolupant, i aquesta al seu torn en l’estructura, es van convertir en el nou escenari de treball. Els problemes derivats de la seva forma i de la seva vinculació al planejament urbanístic, l’edifici trobava valors propis sobre els quals projectar-se. A partir d’aquí, les decisions que es van prendre i els detalls que es van valorar tenen el seu origen en aquesta discussió sobre energia, estructura i envolupant: l’elecció d’un mur cortina de planxa metàl·lica en el qual la superfície opaca i la vidriada brillessin amb una intensitat similar, però sense confondre’s; la disminució de la superfície ocupada en la planta baixa, buscant recuperar l’alineació retardada dels pilars i permetent acabar l’envolupant un pis per sobre del carrer, fent encara més present la seva lleugeresa; el gir de les cantonades que permet donar continuïtat a les quatre façanes fent més tersa la superfície i posant en crisi la proporció específica de cada costat; la variabilitat en la implantació de les parts vidriades i les parts opaques, com si l’edifici ja hagués estat usat i algú hagués vulnerat la seva pell alterant l’ordre lògic de les seves obertures; i, finalment, les estries a través de les quals es produeix la ventilació de les plantes, com a petits porus al costat dels grans ulls que culminen la torre i que volen recordar-nos que la funció d’una talaia no és una altra que la de mirar.