Les circumstàncies urbanes van determinar clarament l’organització del projecte. D’una banda, el parc assumeix la prolongació del passeig reproduint-lo, encara que no d’una manera literal, sinó revisitant el model tipològic de la doble filera d’arbres ritmada amb elements de mobiliari, mitjançant una trama abstracta de plàtans i jardinere. D’altra banda, el desnivell entre carrers es resol amb un jardí boscós de topografia canviant que permet fàcilment l’adaptació als perfils longitudinals dels carrers perimetrals. Entre tots dos, un mur de secció complexa traça un límit interior que esdevé finalment la principal característica del parc. Aquest mur, de pedra local i d’altura variable, adopta un traçat geomètricament sinuós i alberga, segons el tram, programes diferents: estany, canal, font, rellotge, gruta, cascada, bar, escala o amfiteatre. En la seva part superior el mur ressegueix un camí que delimita el bosc i que permet una visió elevada de l’arbreda.

En l’extrem més allunyat del passeig de Mossèn Cinto Verdaguer es situa, com ja hem apuntat, un amfiteatre resolt mitjançant dos sistemes de graderies que conformen una plaça i que al seu torn rematen l’avinguda arbrada. A la manera dels antics jardins italians com a Villa d’Este o Villa Adriana, el mur es converteix en el protagonista del parc acumulant les anècdotes clàssiques que, puntuen el recorregut del visitant. Jardí i passeig conviuen i construeixen un fragment urbà.