menútancar
Parc públic a la Vaguada de las Llamas

Un gran parc urbà encaminat a representar la riquesa del paisatge i la diversitat de la vegetació que es donen en el clima atlàntic.

Parque Atlántico en Santander
Parque Atlántico en Santander

Parque Atlántico en Santander

La Vaguada de las Llamas preserva i amplia una gran zona humida de canyissars que es converteix en l'element central d'un gran parc públic a la perifèria de Santander. Delimitat per dues vies rodades, el parc s'estructura mitjançant talussos en forma de bancals de vegetació que generen escales, amfiteatres i rampes.

Autors

Batlleiroig Arquitectura. Enric Batlle Durany, Joan Roig i Duran – Arquitecte

Equip

Albert Gil Margalef – Arquitecte / Javier Zaldívar – Arquitecte i paisatgista / Elena Mostazo – Enginyera tècnica agrícola i paisatgista

Col·laboradors

APPIA XXI – Enginyeria

Ubicació

Constructora

SIEC, Urazca

Estat del projecte

Construït

Data inici

2006

Data final

2008

Superfície total

300.000 m2

Premis

European Garden Award 2016 – Parc Atlàntic, Santander

La Vaguada de las Llamas era una gran reserva d’espai lliure en la perifèria de Santander destinada pel Pla General a convertir-se en parc públic. La seva ubicació, en el centre d’un gran creixement urbà perpendicular a la platja del Sardinero, la seva especial topografia en forma de tàlveg i la seva forma estreta i allargada (1100 m de llarg per 300 m d’ample) feien de La Vaguada de las Llamas una peça urbana realment peculiar. A aquestes dades físiques calia afegir una característica que convertia La Vaguada en un paratge realment únic: la presència d’un torrent al punt més baix, l’estancament parcial del qual va provocar l’aparició d’una important colònia autòctona de canyís, única per la seva extensió.

Per a nosaltres fer un parc a Santander ha significat l’oportunitat d’experimentar en un context geogràfic en el qual mai havíem tingut l’oportunitat de treballar. Tenir l’Atlàntic, com a marc mediambiental ha suposat una novetat que hem volgut explorar en tots els seus aspectes, no sols botànics i biològics sinó també en aquells que incideixen directament en la morfologia del projecte.

© Jorge Poo

La proposta s’ha desenvolupat a partir de tres aspectes estructurals. El primer fa referència a l’estructura urbana del parc. El parc s’organitza a través de dues vies rodades que el defineixen perimetralment: una ja existent, l’autovia S-20 i una altra creada especialment, paral·lela a l’Avenida de los Castros, que remata el parc pel costat de les universitats.

L’entrada principal, coincident amb la rotonda del Pavelló d’Esports, dóna accés rodat a l’aparcament principal i al Parc a través d’una arbreda que culmina amb un mirador sobre La Vaguada i un amfiteatre verd. Aquest accés, cerca relacionar les dues intensitats suposades del parc: la massiva, relacionada amb els possibles grans esdeveniments que allí s’efectuaran i la més íntima, relacionada amb el passeig relaxat i el gaudi més particular del lloc.

A aquest accés principal cal sumar els accessos perimetrals destinats a relacionar el parc amb les dues conurbacions que li circumden i a elles entre si: la Zona de les Universitats, amb una població fluctuant, molt d’entre setmana, diürna i en general jove i la de la zona d’habitatges del vessant sud de la S-20, familiar, permanent i d’ampli registre d’edat.

© Jordi Surroca
© Jordi Surroca

El segon nivell de projecte té a veure amb l’estructura morfològica del parc. L’estratègia per a l’organització del parc sorgeix de la intenció de reproduir sobre el lloc la morfologia revisada de l’Oceà Atlàntic, reproduint de forma estilitzada el seu contorn per a produir els recorreguts perimetrals i deixar l’oceà en si com a reserva per a la colònia de canyís existent. La diferència de perímetre entre la forma de l’oceà i el canyissar es resol augmentat la superfície de canyissar i completant-lo amb un llac artificial que serveix de reserva hidràulica i que el remata en el seu lliurament amb l’amfiteatre.

Els contorns es materialitzen en forma de talussos vegetals escalonats que voregen tot el parc solucionant els grans desnivells existents. Aquests talussos contenen vegetació en els seus trams horitzontals disposats en forma de bancals i generen les escales, rampes i amfiteatres que permeten donar la continuïtat necessària a aquest nou limiti geogràfic. Els talussos escalonats estructuren el parc en tres nivells topogràfics que organitzen els principals recorreguts: un per la zona baixa, al costat del canyissar, el següent a mig vessant, conformant les campes de descans i jocs i un tercer en paral·lel a les vies perimetrals. Els tres es resolen com a camins horitzontals que continuen el perímetre total del parc encara que cadascun a una cota diferent. El camí inferior es distingeix com a principal mitjançant un paviment petri, mentre que els altres es resolen amb un paviment elàstic.

© Jordi Surroca
© Jorge Poo

En sentit transversal els camins creuen el canyissar mitjançant passarel·les elevades que incideixen mínimament en l’estructura hidràulica i biològica de la colònia. Aquestes passarel·les continuen morfològicament algunes de les traces que sobre l’Atlàntic s’han produït, la ruta de Cristóbal Colon i Juan de la Cosa, les rutes esclavistes, les rutes comercials entre Europa i els Estats Units, etc. Mentre unes altres reprodueixen les traces virtuals dels Tròpics de Càncer i Capricorn o la traça de l’Equador.

© Jorge Poo
© Jorge Poo

El tercer i últim nivell tindria a veure amb l’estructura vegetal. L’especial disposició del parc, reproduint la morfologia de l’oceà Atlàntic ens permet mantenir en el seu centre, la zona equivalent a l’oceà pròpiament dit, el sistema de canyissar existent, completant-lo en alguns sectors i rematant-ho amb un llac artificial. Les especials condicions hidràuliques en què el canyissar es produeix (altura del cabal hídric, varietat dels nutrients i qualitat del sòl) es mantenen en tota la seva extensió. La resta de la vegetació del parc cerca identificar-se amb el seu propi traçat, així es projecta un arboretum centrat en la vegetació de caràcter atlàntic i ordenat segons les franges geogràfiques en les quals el mateix parc s’organitza. En cadascuna d’aquestes franges s’introdueix la vegetació pertanyent a la latitud representada en plantacions lineals que es densifiquen o es claregen depenent de la seva proximitat a les ribes.

© Jorge Poo
© Jorge Poo
© Jorge Poo