30-anys_horitzontal.jpg

BATLLE I ROIG, 30 ANYS DE PAISATGES VERSÀTILS

El 4 de juliol de cada any celebrem l’aniversari del nostre despatx, recordant el dia de 1981 que vam guanyar el nostre primer concurs per la construcció del Cementiri Metropolità de Roques Blanques al Papiol.

Tot i haver estudiat junts la carrera (ambdós som de la promoció del 73), on realment ens vam conèixer va ser treballant en el despatx de José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres. Aquest últim havia estat el nostre professor de sisè curs i va dirigir el nostre projecte final de carrera. Allà va sorgir la nostra amistat i l’oportunitat de treballar plegats. El 1981, després d’obtenir un accèssit en el concurs del Parc de l’Escorxador i guanyar el del Cementiri de Roques Blanques, vam crear el nostre propi estudi.

Els vuitanta van estar anys carregats d’energia. S’iniciava un procés de renovació en les estructures públiques que va possibilitar l’aparició d’una nova generació d’arquitectes que, juntament amb el millor de les anteriors, va renovar en pocs anys el panorama de l’arquitectura a Espanya. El sistema d’encàrrecs mitjançant concursos oberts ens va donar l’oportunitat no només d’accedir a projectes de gran envergadura sinó, sobretot, d’educar-nos en l’ofici de projectar, al tenir la possibilitat, en molt poc temps, de treballar en escales i temes molt diversos.

Vam fer molts concursos i certament en vam guanyar alguns. D’aquesta època són els edificis a Alcañiz i Múrcia o l’església a Alarcón però sobretot, els nostres primers parcs. Elías Torres havia escrit el 1979 un article a Arquitectura bis, “y el resto verde” que acabava premonitòriament dient: “satisface pensar que el tema de los jardines, ya casi olvidado, ocupará de nuevo nuestras horas frente al tablero de dibujo”, i així va ser. Projectar i construir l’Hort de la Rectoria a Alella, el Parc de la Pegaso a Sant Andreu, el Parc Central a Sant Cugat, el Parc Catalunya de Sabadell, el Parc de l’Estació Vella a Igualada, el del riu Congost a Granollers, el del Nus de la Trinitat i tants altres, en només deu anys, va ser la nostra millor escola. Paral·lelament vam començar a treballar en planejament, entès sempre com a activitat integradora de les altres disciplines: urbanisme, edificació, espai públic i paisatge.

La segona gran oportunitat va venir després dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, quan, sense deixar de treballar en temes d’espai públic i paisatge, vam començar a desenvolupar projectes arquitectònics de major escala, com els conjunts de vivendes de Sant Boi o Viladecans i especialment els edificis per a corporacions: la nova seu del RACC a Barcelona, l’edifici Milenium a Sabadell i la ciutat esportiva del Fútbol Club Barcelona a Sant Joan Despí. Aquesta línia de treball s’ha vist incrementada en la dècada actual amb els  edificis per a la Universitat Corporativa de Telefònica a Belloch i per Interface o la CMT al districte 22@ de Barcelona.

En l’actualitat i sense abandonar tot el que fins ara veníem desenvolupant, altres demandes crucials han començat a “ocupar el nostre temps”, com per exemple: el planejament a gran escala, del qual remarcaríem les nostres intervencions al centre de Viladecans, Granollers i Manresa o l’ordenació del recinte de la Expo Zaragoza 08; les grans infraestructures, que ens han permès tornar a treballar en la construcció de ponts o en el disseny d’avingudes urbanes; i els temes de medi ambient i sostenibilitat, que vam començar amb la restauració de l’abocador del Garraf. Curiosament, l’abocador ha estat un projecte molt publicat i ha obtingut premis tant pel seu valor com a espai públic (Premi al Millor Espai Públic Urbà Europeu 2004) com per la seva qualitat tecnològica (WAF2008 Energy, Waste & Recycling).Tots tres són temes clau per al futur i requereixen un grau d’especialització que suposa un nou repte per a nosaltres.

Després de molts anys a l’Eixample, fa 5 anys vam inaugurar el nostre actual despatx a Esplugues de Llobregat en una ampliació de la Casa Moratiel de Sostres on, malgrat la crisi, seguim abordant projectes i concursos amb la mateixa il·lusió del primer dia, fa trenta anys.

 

Enric Batlle i Durany  i Joan Roig i Duran